No puc negar –ni ho faré- que avui, en aquests moments, estic rondinaire i de mala llet. Estic desperta de matinada, m’havia endormiscat al sofà havent sopat i m’he desvetllat trobant-me força malament.
Porto tot un mes amb el tema de les retallades a la sanitat, per no parlar d’altres sectors dels serveis públics ni tot el seguit d’una política destructiva cap al gruix de la població entre la que em trobo i estic molt més que indignada. Irritada és la paraula justa. Tibo les regnes tant com puc per ser molt, molt correcta i no dir una paraula més enllà d’un altre sense auto-censurar-me i no em queda temps ni ganes per escriure el que realment més m’agrada: ficció.
És el cas que mentre un grupet de gent estem lluitant per tots, la majoria estan penjats del Barça. Només m’ha faltat que una persona molt propera publiqués un escrit de mots i expressions en la nostra llengua tot dient que si no parlem bé és que no estimem la nostra llengua i que per això així ens va.
Ho confesso, m’ha enfurismat. No estic avui per ser comprensiva. Estic ben farta que sempre estem fent responsables als altres de tot el dolent que passa i dir el que hem i el que no hem de fer (ben entès que sempre és referint-se als altres, donant lliçons).
Jo sóc del temps quan estava prohibit ensenyar el català a les escoles. De fet, la nostra llengua estava prohibida a qualsevol lloc. L’únic que no podien prohibir era el seu ús a casa, amb la família, amb amics i companys. Era ben petita quan la meva germana em va subscriure al que crec que va ser la primera publicació d’historietes (em nego rotundament a dir-li còmic; és un anglicisme i si volem ser rigorosos ho serem del tot, apa!), l’Infantil. El català no va morir amb quaranta anys de dictadura. Fins i tot es parlava més i més bé que actualment quan la generació que va començar a fer tots els estudis en català a partir de bàsica al col·legi ja va pels quaranta anys. Vocabulari més limitat, per manca de lectura –hi havia molt poc on triar- però molt més correcte, ple de color i força. Fins i tot el barceloní, la varietat amb la que sempre faig conya quan em rectifiquen. Coi!, que els pixapins parlem així, que ens deixin en pau! Ja les vam passar ben magres en els anys vuitanta quan els puristes ens tornaven bojos volent sempre parlar ex-càtedra i tornant-nos de l’inrevés. Per després rectificar i dir que no, que fins i tot mots que a la gent d’abans ens sonaven malament eren correctíssims. Ja s’ha fet prou d’animalades!
Ara que es parla pitjor que mai en qualsevol llengua pel nivell tan espantós de l’ensenyament i pel nou llenguatge que s’imposa amb l’ús de tants trastos i trastets, no és de llei anar dient que no estimem la nostra llengua i plànyer-se –un altre cop més!- com si fos la culpa aliena.
Doncs no, podem estimar moltíssim la nostra terra i la nostra llengua i no saber-la escriure bé els més grans. Els més joves no tenen perdó. Ells han estat ensenyats i el que cal en el seu cas és llegir més, practicar més i queixar-se menys.
Tot això ve arrel de que vaig crear un bloc per escriure de tot però exclusivament en català on participàvem quatre persones. Mai va estar la meva intenció fer-ne una eina de reivindicació i molt menys de queixa. Quan vull fer una cosa no demano permís; la faig i prou. I a qui no li agradi, que el bombin!
Ara em trobo que sí, que per a alguna de les quatre persones pot ser una eina de “normalització”. Doncs jo ja estic més que normalitzada. Amb faltes i tot, amb “barcelonismes” també. Això sí, fixant-me al màxim i anant-me corregint perquè m’agrada escriure bé.
Qui vulgui tant de purisme que faci com la Mercè Rodoreda, que agafi el diccionari i se’l llegeixi des de la lletra A fins la darrera paraula de la lletra Z que alguna trobarà malgrat que la Z és una lletra que no corra cap perill de morir d’èxit en català. Que a continuació agafi i llegeixi molt de bons autors que és la manera de aprendre bé una llengua qualsevol. I que es deixi –i ens deixi a la resta- de romanços.
I que cadascú prengui cura de casa seva , que jo en prenc de la meva. Una dita que repetia sempre la meva mare: Cadascú a casa seva i Déu en la de tots.
S’ha entès alguna cosa? Ho podria haver abreujat dient que se’n vagin a fer punyetes els ploramiques? Segurament, però així m’he esbravat que hem feia falta.